145 Aniversari del F.C. Transcontinental USA

Iron_Horse_Poster

Dilluns 26 de maig de 2014, a la Sala d’Actes del CEC, a les 19 h, mitja hora abans del que és habitual per la durada del film de 132 min., sessió 2140.

Per celebrar aquest aniversari, es projectarà el film de John Ford El cavall de ferro (1924), que enguany compleix 90 anys i que recrea l’epopeia de la colossal construcció que va unir l’est i l’oest dels Estats Units el 10 de maig de 1869.

The Iron horse (El Cavall de ferro), John Ford, 1924

Tècnicament la pel·lícula era i és encara extraordinària: tota o gairebé tota havia estat rodada en decorats naturals (els interiors dels propis barracons eren reals). Tot era acció i valoració de l’acció. Vers la càmera gairebé documental de James Cruze, Ford amplificava, construïa les seves seqüències de moviment amb extraordinària passió. Els seus cameramans, Schneiderman i Gaffei, havien filmat certes carregues indies sota mitja dotzena d’angles diferents. Es va explotar al màxim el muntatge alternat. Ford passava de la gran panoràmica de la batalla (centenars d’indis rodejant la locomotora) a les imatges del tren portant reforços que es precipitaven a socórrer als assetiats. Gràcies al treball de muntatge com per aquesta constant fluïdesa de les preses de vista, s’obtenia una intensitat èpica absent a Cruze: la autenticitat aquí era més gran, ja que els trens eren d’època, així com les diligències i tot disposant de les mateixes armes d’en Buffalo Bill.
Astre, Georges­Albert ; Hoarau, Albert­Patrick . El Universo del western. Madrid: Fundamentos, 1975

La capacitat de Ford per enquadrar composicions genials en aquesta pel·lícula arriba a la plenitud. La pantalla es veu seccionada i jerarquitzada gràcies als elements ambientals de la posada en escena (tensors de tendes, rail, casetes i els trens). Ford se serveix de tota aquesta tramoia amb eficàcia, afegint­li a més un fort component lumínic, caracteritzat d’acord al dramatisme de l’acció. El seu talent s’estén fins els detalls de col·locació dels actors a l’enquadrament amb un impressionant sentit de l’ordre seqüencial i sense perdre la naturalitat dels seus gestos.
Urkijo, Francisco Javier. John Ford. Madrid: Cátedra, 2009

The Iron horse ja assenyala l’abús al qual els primers pobladors del continent estaven exposats. A partir de llavors, a cadascun dels seus films on apareixen indis, John Ford no demana compassió, sinó respecte. A l’època que es filmà The Iron horse, els individus d’altres races eren per Hollywood només un instrument d’atrezzo ; els seus sentiments no eren dignes de ser donats a conèixer pel cinema. En aquest film, com en molts d’altres, el director assenyala com la posició privilegiada dels poderosos els permet atribuir als més febles delictes que no han comés . la pel·lícula és també una invitació a examinar la tràgica situació que estava provocant a la vida dels naturals del país els avenços de la nostra tecnologia. El cavall de ferro tenia pels indígenes el significat d’una fortalesa mòbil
invulnerable front a la qual no podien oposar resistència.
Tasende, J. M. Acción! : memorias de un espectador. Barcelona: Polígrafa, cop. 2007.

[Peter Bogdanovich li pregunta John Ford]
Va caldre afegir molt a la pel·lícula un cop la va acabar?
Molt no, moltíssim. Tenien una noia a la que li estaven pagant molts diners i Sol Wurtzel [un executiu de la Fox] va dir que no tenia prous primers plans. Llavors van contractar un altre director que la va posar davant d’una paret, i ella ploriquejava. No tenia res a veure amb el film: la llum no era la mateixa, ni tant sols els vestits. Van ficar uns dotze plans d’aquests que, pel meu gust, van espatllar la pel·lícula.
Bogdanovich, Peter. John Ford. Madrid: Fundamentos, 1971

La Fox va enviar a la nevada localització del rodatge un gran equip de 5.000 persones ­3.000 figurants (1.000 d’aquestes eren xinesos com a constructors de vies, 800 indis, un regiment sencer de cavalleria, un centenar de cuiners disposats a satisfer les necessitats gastronòmiques del personal)­ que es traslladaren en un tren especial compost de 56 vagons ; es van construir dues ciutats senceres pels plans generals ; es varen utilitzar 1.300 bisons, 10.000 caps de ramaderia i 2.000 cavalls ; a la sala de muntatge varen aparèixer 1.280 seqüències a les que es varen intercalar 275 rètols. Tot i això, la Fox va obtenir grans beneficis de taquilla.
Casas, Quim. John Ford: el arte y la leyenda. Barcelona: Dirigido por…, 1989

Anuncis

Medalla UNICA a Jordi Micó

Imatge

Dimecres 26 de març de 2014, a la Sala d’Actes del CEC, a les 19.30 h, sessió 2131.

Els estats membres de la UNICA poden concedir aquesta medalla a una persona o entitat per a reconèixer la seva tasca pel cinema amateur. Enguany, el CEC, representant d’Espanya a la UNICA, la concedim al nostre consoci Jordi Micó Tarruella per la seva ferma i continuada dedicació a la Secció de Cinema i Vídeo del CEC. En Micó també ha destacat com a realitzador i projectarem diversos títols de la seva filmografia:

Democràcia, 1980, 4 min.

Escacs, 1982, 10 min.

Per què?, 1989, 7 min.

Un any més, 1992, 8 min.

L’esvàstica, 1995, 13 min.

La carta, 1996, 22 min.

Manos de madera, de Cristina Hernan, 2014, 6 min.

Bases Selectiu UNICA 2014

Imatge

La finalitat del certamen és seleccionar un programa per a representar Espanya en la propera trobada concurs mundial de cinema amateur que organitza la UNICA i que el 2014 es celebrarà del 23 al 30 d’’agost a PIEŠANY, Eslovàquia.

Cada any, des de 1932, el CEC organitza el concurs Selectiu UNICA amb la finalitat de seleccionar un programa per a representar Espanya al concurs mundial que la UNICA convoca en un país membre. L’honor de representar Espanya a la UNICA és del CEC i la seva secció de cinema, pel fet de ser-ne un dels fundadors d’aquesta organització i perquè a Espanya no hi ha hagut mai una federació finançada per l’Estat.

Podeu descarregar les bases en pdf.

Medalla d’or de la UNICA a Josecho de Linares

A la Sala d’Actes del CEC, el 27 de gener de 2014, a les 19.30 h.

ImageEn el darrer Concurs Mundial UNICA 2013, celebrat a Fieberbrunn (Àustria) del 24 al 31 d’agost 2013, Espanya va participar amb 4 realitzacions i totes varen ser premiades. Un dels vídeofilms, “Mi ojo derecho”, de Josecho de Linares, va rebre una medalla d´or de les 6 atorgades i la única atorgada per unanimitat dels 7 membres del jurat en les quatre fases de la votació. També, “Mi ojo derecho” va ser considerat el millor film del certamen.

La sessió és per a lliurar al cineasta Josecho de Linares la medalla d’or i poder conèixer millor la seva trajectòria i els seus projectes. Finalitzarem la sessió projectant un fragment de “Camino de Ferruzzano”, documental que té en procés de realització.

Josecho de Linares, nascut a Màlaga el 1984, s’ha format a Madrid i a Barcelona i des del 2010 resideix a Barcelona.

Cada any, des de 1932, la Secció de Cinema del CEC organitza el concurs Selectiu UNICA amb la finalitat de seleccionar un programa per a representar Espanya al concurs mundial que la UNICA convoca en un país membre. L’honor de representar Espanya a la UNICA és del CEC i la seva secció de cinema, pel fet de ser-ne un dels fundadors d’aquesta organització i perquè a Espanya no hi ha hagut mai una federació finançada per l’Estat.

RECORDANT A TOMÀS MALLOL

A la Sala d’Actes del CEC, el 9 de desembre de 2013, a les 19.30 h.

Projecció dels seus films “Diálogo con el taxímetro”, (1959, 8 mm, 8 min.), “Instante” (1967, 16 mm, 7 min.)” i
“Poca cosa sabem” (1972, 16 mm, 10 min.)
Projecció del reportatge de la inauguració del Museu del Cinema-Colecció Tomàs Mallol, original de Francesc Juandó,
1998, 15 min.

Projecció del documental “Tomàs Mallol. Una vida, quatre facetes”, realitzat per Josep Albert Argelich, 2013, 6 min.
Les quatre facetes són les quatre etapes de la vida de Mallol relacionades amb la imatge: el nen curiós, el fotògraf
professional, el cineasta amateur, el col·leccionista.

Projecció del documental de 17 min, 2009, de Pere Puigbert “Tomàs Mallol (les meves reflexions)”.
Aquest documental, premiat en el Festival de Girona el 2009, analitza el vessant més íntim i humà de Mallol, el qual desgrana els seus records i experiències davant la càmera.

Imatge

Tomàs Mallol i el temps. El passat 16 de juny va morir Tomàs Mallol Deulofeu. Nascut el 1923, es dedicà professionalment a la publicitat i a les arts gràfiques. El 1954 participà en la creació d’un grup de cinema amateur a l’AFC i poc després va entrar al CEC, a la secció de cinema. Mallol es va prendre el cinema molt seriosament i uns anys després es va enfrontar amb el paternalisme dels dirigents de les dues seccions. El 1968, gràcies a la seva generositat, es va fundar la UCA (Unió de cineastes amateurs), que fins al 1984 aglutinà els que defensaven un cinema sense autocensura, més crític o compromès. El 1974 el seu film “Negre i vermell” sobre els toros fou premiat en el Concurso Nacional del CEC, però els dirigents de la Secció de Cinema no es varen atrevir a enviar-la per a representar Espanya, ja que la pel·lícula era una crítica a la crueltat de la “Fiesta Nacional”. Mallol es disgustà i deixà d’anar pel CEC. El 1988 el CEC va recuperar “Negre i vermell” per al concurs mundial de la UNICA i a Zagreb fou premiat amb una medalla de bronze. I arribà la reconciliació: el 1989 un nombrós grup del Centre va visitar Mallol a casa seva per a lliurar-li la medalla UNICA i visitar la seva col·lecció de llanternes màgiques i altres aparells anteriors a la invenció del cinema. Des de llavors Mallol va tornar sovint a les sessions del CEC, i ho feia des de la seva casa a Torroella de Fluvià.

Com a cineasta, Mallol va rodar diversos documentals i fantasies. En les seves pel·lícules d’argument, el temps és el tema de les seves històries, amb tots els sentiments que inspira. Les més destacades són “Dialogo con el taxímetro” (8 mm, 1959) i “Instante” (16 mm, 1967). Aquests dos films són entre els 100 títols imprescindibles del cinema amateur.

A Mallol li agradaven els trens, i aquests són presents en diversos films, com a “Instante”, on tot es redueix al pas d’un tren veloç que durant un instant trenca el silenci d’una solitària estació.
Per a Mallol l’important no és el què passa sinó com passa.

Mallol es va fer famós per la seva col·lecció dedicada al pre-cinema, una de les més notables del món. Iniciada els anys seixanta, Mallol va cercar i comprar a antiquaris i particulars d’arreu, sobre tot de França. El 1985 va construir un annex de 200 m2 a casa seva per a exposar els aparells. Més de 8.000 objectes, centenars de films i milers de documents i llibres. Fins al 1997 més de quatre mil persones van visitar-lo. Després d’enutjoses negociacions amb les administracions, el 1998 es va inaugurar a Girona el “Museu del Cinema-Colecció Tomàs Mallol”, que ocupa tot un edifici de la ciutat. Des de llavors Mallol va rebre tota mena de reconeixements.

El 2005 va publicar la seva autobiografia titulada “Si la memòria no em falla”.

Cinema de muntanya amb JOSEP M. PARAREDA

Imatge

Dilluns 11 novembre 2013, a la Sala d’Actes del CEC, 2/4 de 8 del vespre. Projecció de Kerepakupai Merú, el tepui que recull entre les seves parets tallades el salt d’’aigua més alt del mon: el Salt Angel.
No tots podem recórrer certs indrets. Però contem amb amics que a més d’’experts excursionistes són bons cineastes. El reportatge de 85 min. mostra l’’ascens a l’’Auyantepui des d’’Uruyen, travessant la seva superfície fins al Salt Àngel, per fer el descens del Salt Angel en rappel. Els tepuis són uns grans altiplans de pedra amb parets i penya-segats rectes que s’’aixequen amb majestuositat al mig de la sabana i el seu aspecte és d’’inaccessibles. El vent i l’’aigua han modelat les formes més increïbles que puguem imaginar. És la sessió 2116.